El tribunal superior de Justícia de Catalunya salvaguarda els interessos d’un contribuent quan no resulta suficient la labor realitzada per la Inspecció Tributària.
Recentment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJCat) ha resolt favorablement als interessos d’una societat a la qual la Inspecció de tributs li va denegar la deducció de la despesa de les factures d’aquells proveïdors que no havien declarat els seus impostos davant Hisenda i no tenien cap infraestructura.
Aquesta sentència és, al nostre entendre, molt rellevant, puix que basant-se en la prova indiciara, en les altres instàncies mai es van valorar les proves que s’havien aportat en conjunt, minvant les possibilitats de defensa de la societat en descartar, i ni tan sols valorar, les proves que es disposaven i que provaven els fets negats per la Inspecció.
La regulació de l’admissibilitat de la prova de presumpcions en els procediments tributaris
Cert és que quan l’Administració tributària acredita una sèrie de fets indiciaris que pel seu significat apunten, sòlida i conjuntament, a la falta de realitat d’operacions formalment facturades, i segons les circumstàncies de cada cas particular, es pot traslladar a l’obligat tributari la càrrega probatòria d’acreditar la realitat d’aquestes operacions.
La prova de presumpcions està admesa en els procediments tributaris, ja no sols per la remissió genèrica de l’article 106 de la Llei 58/2003 General Tributària, sinó per la seva específica regulació en l’article 108.2 d’aquesta, que disposa que:
“Perquè les presumpcions no establertes per les normes siguin admissibles com a mitjà de prova, és indispensable que entre el fet demostrat i aquell que es tracti de deduir hi hagi un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà”.
La prova de presumpcions o indicis ha estat objecte de reiterada anàlisi pel Tribunal Constitucional. Entre altres, destaquem la STC 66/2006, de 27 de febrer, que assenyala:
“Quant als mitjans probatoris sobre els quals pot basar-se la convicció judicial de culpabilitat, hem declarat des de la STC 174/1985, de 17 de desembre, segons recordàvem recentment en la STC 186/2005, de 4 de juliol, que mancant prova directa de càrrec també la prova indiciària pot sustentar un pronunciament de condemna sense menyscapte del dret a la presumpció d’innocència, sempre que: a) els indicis es basin no en meres sospites, rumors o conjectures, sinó en fets plenament acreditats, i b) que els fets constitutius del delicte es dedueixin dels indicis a través d’un procés mental raonat i d’acord amb les regles del criteri humà, detallat en la sentència condemnatòria (SSTC 155/2020, de 22 de juliol, 43/2003, de 3 de març i 135/2003, de 30 de juny).
Com es va dir, al·legant doctrina anterior, en la STC 135/2003, de 30 de juny, F.2, el control constitucional de la racionalitat i solidesa de la inferència en què se sustenta la prova indiciària pot efectuar-se tant des del cànon de la seva lògica cohesió (de manera que serà desraonada si els indicis acreditats descarten el fet que es fa desprendre d’ells o no porten naturalment a ell), com des del de la seva suficiència o qualitat concloent (no sent, doncs, raonable, quan la inferència sigui excessivament oberta, feble o imprecisa), si bé en aquest últim cas el Tribunal Constitucional ha de ser especialment prudent, ja que són els òrgans judicials els qui, en virtut del principi d’immediació, tenen un coneixement total, complet i obtingut amb totes les garanties del patrimoni probatori (SSTC 155/2002, de 22 de juliol, 198/2002, de 28 d’octubre i 56/2003, de 24 de març) (STC 267/2005, de 24 d’octubre).”
El Tribunal conclou que els indicis de la Inspecció no són prou acreditatius
En el cas que resol el TSJCat, la Inspecció es va fundar per a negar la realitat de la provisió de mercaderies en la condició d’empreses o persones no declarants i sense estructura, així com en els mitjans de pagament utilitzat, que eren fonamentalment xecs cobrats per tercers vinculats o amb quantitats agrupades.
Va destacar la inspecció que els proveïdors no tenien estructura, ni fonts de renda conegudes, ni acreditaven el nombre de mercaderies venudes, i les factures les expedia el mateix client (autofactures), signant aquestes factures persones diferents malgrat identificar-se com el mateix proveïdor.
Malgrat els indicis que disposava la Inspecció, el TSJCat conclou que els indicis de la Inspecció no són prou acreditatius en la seva valoració conjunta amb els quals aporta la Societat per a acreditar i provar la realitat de les compres i la seva correlació amb els ingressos.
Els indicis de la Inspecció no es consideren determinants ni d’inexistència de les vendes ni tampoc del seu falsejament quant als proveïdors. De fet, el Tribunal argüeix que la Inspecció degué valorar conjuntament tots els indicis i ponderar-los tots, i no sols no acollint alguns que no eren determinants i abandonant uns altres que mostraven la realitat de les vendes.
S’agraeix la ponderació que fa el Tribunal de totes les proves que la societat aporta a l’efecte d’acreditar uns fets que són negats per la Inspecció, que va descartar totes les línies de recerca que acreditaven la realitat de la compravenda de mercaderies per a solo acollir la comprovació d’aquells fets que beneficiaven una conclusió preconcebuda per la Inspecció, quina era la irrealitat d’unes operacions només pel fet que qui les havia realitzat era no declarant i no tenia mitjans.
I és que la validesa de la prova indiciària no pot validar les conclusions que l’Administració pugui aconseguir quan els indicis no són valorats en conjunt o bé no es basen en fets acreditats, la qual cosa dota a aquesta prova d’un elevat element de subjectivitat.
La indefensió “de fet” del contribuent davant la Inspecció Tributària
No és la primera vegada que la Inspecció, davant una conclusió preconcebuda dels fets, abandona línies de recerca per a reforçar la seva conclusió, emparant-se en les facultats que li atorga la legislació i deixant al contribuent en una indefensió de fet davant la qual només pot lluitar en seu jurisdiccional.
En moltes ocasions, la Inspecció oblida que les facultats que li ha atorgat el legislador estan encaminades a comprovar i investigar la realitat dels fets declarats pel contribuent i no a justificar opinions preconcebudes sobre la base d’uns pocs indicis que poden ser desvirtuats pel contribuent.
