L’escàs ús dels acords prematrimonials en el nostre entorn
Els acords prematrimonials en virtut dels quals els futurs contraents pretenen regular els efectes personals i patrimonials d’una eventual ruptura matrimonial són encara poc habituals en el nostre entorn, no així en països de tradició anglosaxona.
Si bé és cert que el legislador ens dona mecanismes per a poder planificar els efectes d’una eventual ruptura matrimonial, més cert és que escasses són les parelles que es plantegen, abans de contreure matrimoni o, en el seu cas, durant la vigència d’aquest, atorgar capítols matrimonials amb aquesta finalitat. La majoria, no obstant això, ni li ho plantegen.
La falta de regulació dels acords prematrimonials en el Codi Civil contrasta amb la normativa catalana.
Existeix una falta de regulació en l’ordenament civil comú en relació amb aquest tipus de negocis familiars, el fonament dels quals es troba en el principi d’autonomia de la voluntat de les parts (art. 1.255 CC) i de la plena llibertat dels cònjuges per a contractar entre si (art. 1.323 CC), així com per a adoptar qualsevol decisió per raó del seu matrimoni (art. 1.325).
Aquesta falta de regulació del legislador estatal contrasta, no obstant això, amb la previsió normativa continguda en un primer moment en l’art. 15.1 de la Llei 9/1.998, de 15 de juliol, del Codi de Família de Catalunya i després de la seva derogació, de forma més completa i precisa, en la vigent regulació continguda en el Codi Civil català en l’article del qual 231-20, que admet expressament els pactes en previsió de ruptura, s’estableixen els requisits específics determinants de la seva validesa i eficàcia.
El Tribunal Suprem ha reconegut la validesa dels pactes prematrimonials i la renúncia preventiva
Malgrat la falta de regulació del legislador estatal, el Tribunal Suprem ha vingut reconeixent la validesa i eficàcia de pactes entre els esposos o entre els futurs esposos, entre altres, les sentències 428/2022, de 30 de maig, 315/2022, de 20 d’abril, 130/2022, de 21 de febrer, i 59/2022, de 31 de gener.
La més recent és la Sentència 362/2023, de 13 de març de 2023 del Tribunal Suprem, que reconeix la validesa i la plena eficàcia d’un pacte prematrimonial en el qual es preveu la renúncia a la pensió compensatòria prevista en l’art. 97 del CC i a la compensació pel treball per a la casa (art. 1.438 CC).
Com així consta en la indicada resolució, amb anterioritat a la celebració del matrimoni, les parts van atorgar una escriptura pública de capítols matrimonials en les quals, a més de pactar el règim de separació de béns, van acordar que “en cas de dissolució, divorci o nul·litat del matrimoni projectat res es reclamaran l’u a l’altre per cap concepte o acció que pogués generar-se per raó del matrimoni, la convivència, despeses, béns, drets o obligacions matrimonials, independentment de la quantia dels ingressos de cadascun d’ells”.
Assegut l’anterior i pesi al contingut de les capitulacions atorgades, l’esposa va formular demanda de divorci contenciós, reclamant, entre altres peticions, una pensió compensatòria i una indemnització per major dedicació a la casa.
El Jutjat de Primera Instància núm. 23 de Madrid va declarar dissolt el matrimoni i entre altres pronunciaments, va estimar no haver-hi lloc a establir la pensió ni la indemnització sol·licitada per a esposa.
La sentència de primera instància va ser recorreguda en apel·lació per totes dues representacions per motius diferents, i després dels tràmits legals oportuns, l’Audiència Provincial sí que va reconèixer a l’esposa una pensió compensatòria de 500 € al mes durant tres anys i una indemnització per major dedicació de l’esposa a la casa i a cura de la família en la xifra de 30.000 €, malgrat la renúncia contesa en les capitulacions.
No estant conforme amb la sentència, l’espòs va formular recurs de cassació denunciant que la resolució recorreguda no havia respectat els acords per les parts, infringia el principi d’autonomia de la voluntat i la jurisprudència de la sala sobre negocis jurídics de família.
Tal com reconeix el Tribunal Suprem en la sentència de 13 de març de 2023, “ens trobem, per tant, davant uns pactes en previsió d’una crisi matrimonial, plenament admissibles com a negocis de família sempre que es compleixin els requisits dels contractes ((especialment, art. 1.261 CC) i que respectin els límits infranquejables que resulten de la Constitució i de la resta de l’ordenament (art. 1.255 i 1.328 CC), en l’entès que l’ordre públic com a límit a l’autonomia de la voluntat per a l’ordenació dels efectes de la crisi matrimonial s’identifica substancialment amb els principis i valors constitucionals.
Així, senyaladament, els pactes no poden trencar la igualtat jurídica en la posició dels esposos, donant lloc a situacions de submissió en el personal o en el patrimonial, ni excloure la llibertat personal de romandre o posar fi a la relació matrimonial (art. 32 CE), ni ser contraris a l’interès dels fills menors (art. 39 CE). Tampoc poden contravenir normes imperatives, com la renúncia a aliments futurs, quan procedeixin.
En la regulació del Codi civil, la compensació per desequilibri i la compensació pel “treball per a la casa” tenen caràcter disponible, tant en la seva reclamació, que pot renunciar-se, com en la seva configuració. Ambdues es concedeixen només a petició de part i la seva determinació judicial ha de fer-se tenint en compte els acords al fet que haguessin arribat els cònjuges (art. 97 CC, per a la compensació per desequilibri), o mancant acord entre els cònjuges (art. 1438 CC, per a la compensació pel treball domèstic).
Els acords sobre aquests drets, i en particular, els que inclouen la seva renúncia, poden formar part de convenis reguladors de la crisi matrimonial que, de conformitat amb el que es disposa en l’art. 90.2 CC, “seran aprovats pel jutge excepte si són danyosos per als fills o greument perjudicials per a un dels cònjuges”. S’introdueix així amb caràcter excepcional un denominat “control de lesivitat” que resultaria també aplicable als pactes prematrimonials que incloguin contingut propi d’un conveni regulador.
La renúncia preventiva efectuada en les capitulacions no pot ser considerada lesiva, si més, pel fet d’haver renunciat a aquests drets malgrat ser disponibles: la validesa d’aquests acords exigeixen que el consentiment s’hagi atorgat lliurement.
La renúncia preventiva en els acords prematrimonials i la seva validesa jurídica
Com reconeix el Tribunal Suprem, l’esposa no va denunciar cap vici en el consentiment “ni tampoc cal presumir una relació de superioritat del futur espòs respecte d’ella que donés lloc al fet que el seu consentiment no fos lliurement format i emès”. En contra del que sosté l’Audiència, la seva “trajectòria vital i professional impedeix que pugui parlar d’una part “feble” o “ignorant” que pogués haver patit error en les conseqüències de la seva renúncia: tenia 43 anys i[…] era llicenciada en economia i empresària autònoma”.
Encara més, quan van atorgar les capitulacions, prèvies a la celebració del matrimoni, tots dos es trobaven divorciats, per la qual cosa tenien una experiència matrimonial fracassada i el coneixement de què això comporta.
Per tant, partint del respecte a l’autonomia de la voluntat dels cònjuges i havent-se format el consentiment de manera lliure i conscient, l’Alt Tribunal conclou que els acords continguts en les capitulacions no poden ser considerats lesius, i per això, declara que no hi ha lloc a establir pensió compensatòria a favor de l’exesposa prevista en l’art. 97 del CC ni tampoc a la indemnització a l’empara del que s’estableix en l’art. 1438 del mateix cos legal.
