El pròxim 1 d’octubre s’inicia el termini voluntari de presentació del nou Impost sobre els Actius No Productius de les Persones Jurídiques, i finalitza el 30 de novembre i, a més, afecta a l’impost reportat dels exercicis 2017, 2018 i 2019. És a dir, és un impost retroactiu.
Aquest impost s’esdevingui l’1 de gener de cada any natural, a excepció del de 2017, que es va reportar el 30 de juny de 2017 i el termini de presentació de l’autoliquidació i ingrés serà, a partir del 2020, entre els dies 1 i 30 de juny següent a la data de la meritació. L’objecte d’aquest impost és gravar amb un tipus progressiu els actius «improductius» en mans de persones jurídiques o entitats amb objecte mercantil, amb la finalitat d’incentivar un ús més productiu de determinats béns i també amb una fi redistributiva i anti elusiva. Constitueix el fet imposable de l’impost la tinença del subjecte passiu, en la data de meritació de l’impost, dels actius següents, sempre que no siguin productius i estiguin situats a Catalunya:
- Béns immobles
- Vehicles de motor amb una potència igual o superior a 200cv
- Embarcacions d’oci
- Aeronaus > Objectes d’art i antiguitats amb un valor superior alque estableix la Llei del patrimoni històric
- Joies
La llei defineix què ha d’entendre’s per “no productius”, concepte potencialment generador de futures regularitzacions i que, bàsicament, són:
A – Aquells que es troben cedits a propietaris, socis i partícips del subjecte passiu, o a persones vinculades a aquests, quan el seu ús es destini a fins privats, excepte que aquest ús suposi per al destinatari una retribució en espècie o, quan existint contraprestació dinerària, els destinataris de l’actiu paguin un preu de mercat per la cessió del bé, treballin de manera efectiva en l’entitat tenidora de l’actiu i percebin per això una retribució superior a l’import del preu de la cessió que ells al seu torn paguen a l’entitat. No són “improductius” si aquestes persones referides anteriorment (propietaris, socis, etc.) destinen el seu ús a l’exercici d’una activitat econòmica i ha estat arrendat a preu de mercat.
B – Aquells actius que no estan afectes a cap activitat econòmica i no són objecte de cessió. No es consideren béns no productius si el seu preu d’adquisició no supera l’import dels beneficis no distribuïts, sempre que aquests beneficis s’haguessin obtingut en el mateix any de la seva adquisició o en els deu anteriors. En aquest sentit, s’assimilen els dividends que procedeixin de participacions en filials que constitueixin “cartera de control” (5% drets de vot i existència d’activitat econòmica) i que els ingressos de la filial procedeixin, almenys en el 90%, del desenvolupament d’activitats econòmiques. En definitiva, i utilitzant la conclusió aconseguida pel Tribunal Constitucional en la seva sentència de data 28 de febrer de 2019 (F.J.4) «es comprova així que l’impost sobre els actius no productius no grava tots els actius de les entitats mercantils, en tant que expressius de capacitat econòmica, la qual cosa seria propi d’un tribut amb finalitats primordialment recaptatòries, com l’impost sobre el patrimoni, sinó únicament els improductius, de tal manera que si els béns s’afecten una activitat econòmica el gravamen deixa de ser exigible, per haver-se aconseguit el propòsit de la mesura (STC 37/1987, FJ 13). A més, atès que l’impost que analitzem recau sobre el valor total dels actius no productius de cada entitat (art. 7.1), calculant-se la quota conformement a una tarifa progressiva de gravamen (art. 8), la quantia del tribut es reduirà més que proporcionalment, fins a desaparèixer completament, a mesura que els actius del subjecte passiu es vagin destinant a una activitat econòmica».
L’impost és exigible en tota Catalunya, entenent-se situats en aquest territori els béns immobles aquí situats, així com la resta de béns (béns mobles) quan la seva tinença correspongui a contribuents de l’impost amb domicili a Catalunya. En conseqüència, estan obligades per aquest impost les persones jurídiques i entitats sense personalitat jurídica amb domicili a Catalunya, encara que els seus béns mobles radiquin en altres territoris, i també amb domicili fora de Catalunya, però amb immobles “no productius” a Catalunya. Aquest impost es va aprovar en 2017, però la seva aplicació va quedar en suspens fins a la publicació de la sentència del Tribunal Constitucional de data 28 de febrer de 2019, que va declarar l’impost adequat al marc constitucional vigent i, en conseqüència, s’entén produïda la seva entrada en vigor en el 2017. La base imposable és el valor cadastral per als immobles i el valor de mercat per a la resta de béns, sent la tarifa equivalent a la tarifa aplicable en l’Impost sobre el Patrimoni que s’aplica a les persones físiques a Catalunya, encara que sense un mínim exempt. Col·loquialment conegut com a impost sobre el luxe, Catalunya ha estat pionera dins de l’Estat espanyol en la creació d’aquest impost, i pot constituir un precedent per a altres Comunitats Autònomes. Mentrestant, s’incrementa novament la pressió fiscal a Catalunya, almenys temporalment, ja que segons alguns experts sostenen que a llarg termini la recaptació d’aquest tribut hauria de tendir a zero, assumint que els contribuents assumiran com a propis els béns no productius a nom d’empreses. No obstant això, també arribem a creure, en el passat i encara que fugaçment, que s’havia suprimit l’Impost sobre el Patrimoni…
